Soc un militant del PSC. Ni dels més vells ni dels més joves (des de 1996), però molt preocupat pel futur del meu partit. Un partit que s’ha vist completament desbordat per la marea d’esdeveniments que l’han enfonsat en les successives eleccions que hem viscut aquests últims 12 mesos. Desbordat per la crisi, és clar, però també pels errors comesos i pels canvis profunds que està experimentant la nostra societat (crisi del conjunt del sistema, 15M, xarxes socials,…..).
Estem ara, per fi, a les portes del congrés que ha de significar el redreçament del PSC, el cop de timó, l’aturada de la
caiguda, la recuperació de l’autoestima de militants i simpatitzants com a punt d’inici per a la recuperació de la confiança dels ciutadans.
Sembla bastant evident que un canvi profund, rotund, radical com el que necessitem requereix noms nous. No m’imagino com les mateixes persones que han dut el vaixell fins ara podrien ser protagonistes d’aquest canvi. Com podrien tenir les idees, la frescor, la il·lusió……………, la credibilitat per aixecar de nou aquest partit. Si més no, algunes actituds haurien hagut de canviar dràsticament en els últims mesos cap a una major obertura i participació de militants i simpatitzants. No cal que recordem que s’ha produït exactament el contrari.
Ara bé, tampoc no hem de pensar en aquest cop de timó, com un simple canvi de noms al davant de l’executiva nacional. El canvi ha d’anar molt més enllà de manera que el congrés nacional ha de ser el començament d’un moviment que es profunditzi i completi després, en els congressos de federació i d’agrupació. Un canvi que es limités al nivell nacional dificultaria a la nova direcció donar la volta que el partit necessita.
D’acord amb aquestes reflexions, em permeto demanar-vos algunes coses als companys que heu donat un pas endavant per a liderar el canvi en el PSC. (I tant de bo, en els dies que queden, hi hagi més companys i companyes que donguin el pas).
Tot es redueix a un prec: Doneu la paraula als militants. Tanmateix, deixeu-me desgranar aquest prec en les seves diverses vessants:
1) Primer de tot, us demanaria que no féssiu pactes entre vosaltres a priori. Ja sabem que els estatuts del partit estan pensats per forçar aquest tipus de pactes amb la finalitat d’evitar que hi hagi diverses candidatures al congrés nacional i, per tant, d’evitar que es pugui votar. Però penseu, companys, que un dels motius principals del descontent profund de la militància rau en que no tenim mai la oportunitat de votar en el sí del partit per a ajudar a prendre decisions. Seria molt mal començament d’una nova etapa fer-ho amb el mateix estil i “furtar”, una vegada més, als delegats del congrés la oportunitat de decidir a qui volen i a qui no volen.
Els militants volem saber si el nostre primer secretari ho és amb el 40, el 50 o el 70% dels vots del congrés. No ens oferiu mai més l’espectacle d’un resultat “a la búlgara”. No impediu als delegats que triem, lliurament, i individualment, la persona que volem que dirigeixi el PSC durant el proper cicle congressual.
2) Un cop sigueu elegits -aquell que finalment ho sigui-, us demanaria que no decidiu en solitari o només amb els més propers sobre temes que són sensibles per a tot el partit. Això ens ha portat a l’abandonament de tants i tants militants i simpatitzants i també a errors polítics molt greus que, en no haver sigut compartits, han anat deixant a la nostra direcció cada cop més aïllada.
3) Respecteu les decisions del congrés i de les conferències nacionals. I si les circumstàncies indiquen que cal modificar alguna d’aquestes decisions, feu-ho amb el recolzament actiu i participatiu de la militància (i no únicament per assentiment a posteriori).
4) També us dem
anaria, companys, que renuncieu a designar els candidats (a alcaldes, a diputats, a senadors, etc.), i que els sotmeteu, sempre, a la votació de militants i simpatitzants. El resultat seran uns candidats molt millors i amb el ple recolzament de la militància. Crec que es pot dir amb fonament que la política actual de designació dels candidats per part dels òrgans directius és responsable, en bona part, dels nostres fracassos més estridents.
5) I, pel que fa a les idees, no crec que en aquest congrés, del que queden fora tantes i tantes persones valuoses, el PSC pugui definir els nous eixos del que ha de ser la nova societat, les noves línies de treball i els missatges per a la societat cap a la que caminem. Per això, jo us demanaria, companys candidats, que articuléssiu, des del primer dia, els mecanismes que calen per a debatre, en profunditat i amb totes i tots els que vulguin participar en aquest debat, de dins i de fora del partit, quin ha de ser el futur de la societat i quin, el paper que ha de tenir-hi el PSC. Ja sigui un nou congrés o bé una, o vàries, conferències nacionals.
6) Per últim, us demanaria que considereu els militants com el que són: ciutadans amb un nivell superior de compromís amb la societat a través de la participació en el partit. Doneu-els-hi més responsabilitats que la de ser mà d’obra per a les campanyes electorals o per omplir mítings. El militant vol, i ara exigirà, aportar també la seva contribució en les decisions que influiran, després, en la societat. Representa un capital humà extraordinari que el partit no està en disposició de no utilitzar.
Companys candidats, estic segur que teniu ben presents tots els conceptes que he expressat. No pretenc descobrir-vos rés de nou. Sí que volia dir-vos, des d’un militant de base, des de baix, el que esperem de qui ens dirigeixi en la nova etapa. Si feu això, podreu comptar amb un partit reforçat i unit al vostre darrera per a iniciar un nou cicle socialista a les institucions. Però si no ho feu, si no canvieu radicalment les maneres i les actituds, el partit continuarà inexorablement la seva davallada. La decisió és vostra.
Companys, salut i força!





