Carta oberta als candidats a dirigir el PSC

Soc un militant del PSC. Ni dels més vells ni dels més joves (des de 1996), però molt preocupat pel futur del meu partit. Un partit que s’ha vist completament desbordat per la marea d’esdeveniments que l’han enfonsat en les successives eleccions que hem viscut aquests últims 12 mesos. Desbordat per la crisi, és clar, però també pels errors comesos i pels canvis profunds que està experimentant la nostra societat (crisi del conjunt del sistema, 15M, xarxes socials,…..).

Estem ara, per fi, a les portes del congrés que ha de significar el redreçament del PSC, el cop de timó, l’aturada de la caiguda, la recuperació de l’autoestima de militants i simpatitzants com a punt d’inici per a la recuperació de la confiança dels ciutadans.

Sembla bastant evident que un canvi profund, rotund, radical com el que necessitem requereix noms nous. No m’imagino com les mateixes persones que han dut el vaixell fins ara podrien ser protagonistes d’aquest canvi. Com podrien tenir les idees, la frescor, la il·lusió……………, la credibilitat per aixecar de nou aquest partit. Si més no, algunes actituds haurien hagut de canviar dràsticament en els últims mesos cap a una major obertura i participació de militants i simpatitzants. No cal que recordem que s’ha produït exactament el contrari.

Ara bé, tampoc no hem de pensar en aquest cop de timó, com un simple canvi de noms al davant de l’executiva nacional. El canvi ha d’anar molt més enllà de manera que el congrés nacional ha de ser el començament d’un moviment que es profunditzi i completi després, en els congressos de federació i d’agrupació. Un canvi que es limités al nivell nacional dificultaria a la nova direcció donar la volta que el partit necessita.

D’acord amb aquestes reflexions, em permeto demanar-vos algunes coses als companys que heu donat un pas endavant per a liderar el canvi en el PSC. (I tant de bo, en els dies que queden, hi hagi més companys i companyes que donguin el pas).

Tot es redueix a un prec: Doneu la paraula als militants. Tanmateix, deixeu-me desgranar aquest prec en les seves diverses vessants:

1) Primer de tot, us demanaria que no féssiu pactes entre vosaltres a priori. Ja sabem que els estatuts del partit estan pensats per forçar aquest tipus de pactes amb la finalitat d’evitar que hi hagi diverses candidatures al congrés nacional i, per tant, d’evitar que es pugui votar. Però penseu, companys, que un dels motius principals del descontent profund de la militància rau en que no tenim mai la oportunitat de votar en el sí del partit per a ajudar a prendre decisions. Seria molt mal començament d’una nova etapa fer-ho amb el mateix estil i “furtar”, una vegada més, als delegats del congrés la oportunitat de decidir a qui volen i a qui no volen.

Els militants volem saber si el nostre primer secretari ho és amb el 40, el 50 o el 70% dels vots del congrés. No ens oferiu mai més l’espectacle d’un resultat “a la búlgara”. No impediu als delegats que triem, lliurament, i individualment, la persona que volem que dirigeixi el PSC durant el proper cicle congressual.

2) Un cop sigueu elegits -aquell que finalment ho sigui-, us demanaria que no decidiu en solitari o només amb els més propers sobre temes que són sensibles per a tot el partit. Això ens ha portat a l’abandonament de tants i tants militants i simpatitzants i també a errors polítics molt greus que, en no haver sigut compartits, han anat deixant a la nostra direcció cada cop més aïllada.

3) Respecteu les decisions del congrés i de les conferències nacionals. I si les circumstàncies indiquen que cal modificar alguna d’aquestes decisions, feu-ho amb el recolzament actiu i participatiu de la militància (i no únicament per assentiment a posteriori).

4) També us demanaria, companys, que renuncieu a designar els candidats (a alcaldes, a diputats, a senadors, etc.), i que els sotmeteu, sempre, a la votació de militants i simpatitzants. El resultat seran uns candidats molt millors i amb el ple recolzament de la militància. Crec que es pot dir amb fonament que la política actual de designació dels candidats per part dels òrgans directius és responsable, en bona part, dels nostres fracassos més estridents.

5) I, pel que fa a les idees, no crec que en aquest congrés, del que queden fora tantes i tantes persones valuoses, el PSC pugui definir els nous eixos del que ha de ser la nova societat, les noves línies de treball i els missatges per a la societat cap a la que caminem. Per això, jo us demanaria, companys candidats, que articuléssiu, des del primer dia, els mecanismes que calen per a debatre, en profunditat i amb totes i tots els que vulguin participar en aquest debat, de dins i de fora del partit, quin ha de ser el futur de la societat i quin, el paper que ha de tenir-hi el PSC. Ja sigui un nou congrés o bé una, o vàries, conferències nacionals.

6) Per últim, us demanaria que considereu els militants com el que són: ciutadans amb un nivell superior de compromís amb la societat a través de la participació en el partit. Doneu-els-hi més responsabilitats que la de ser mà d’obra per a les campanyes electorals o per omplir mítings. El militant vol, i ara exigirà, aportar també la seva contribució en les decisions que influiran, després, en la societat. Representa un capital humà extraordinari que el partit no està en disposició de no utilitzar.

Companys candidats, estic segur que teniu ben presents tots els conceptes que he expressat. No pretenc descobrir-vos rés de nou. Sí que volia dir-vos, des d’un militant de base, des de baix, el que esperem de qui ens dirigeixi en la nova etapa. Si feu això, podreu comptar amb un partit reforçat i unit al vostre darrera per a iniciar un nou cicle socialista a les institucions. Però si no ho feu, si no canvieu radicalment les maneres i les actituds, el partit continuarà inexorablement la seva davallada. La decisió és vostra.

Companys, salut i força!

Emergeix el nou PSC

Alguns llegireu intrigats les primeres línies d’aquest post. “On el veu, l’Alain, emergir aquest nou PSC? Noves cares? Noves maneres?”. I jo us dic, sí, el nou PSC està emergint. I, si no el veieu, és perquè no mireu allà on s’ha de mirar. És per la base per on s’està movent. És la base la que està canviant les coses.

Les assemblees per la designació de delegats al Congrés han vist produir-se fets impensables en el PSC fins aquestes últimes setmanes. El primer símptoma d’aquest canvi va ser l’aparició de moltes esmenes a les ponències oficials del congrés -la ponència marc i la ponència d’estatuts- i també que moltes agrupacions convoquessin assemblees de debat sobre les esmenes.

El segon, va ser el fet que nombrosos militants expressessin la voluntat de presentar-se com a candidats al procés d’elecció de delegats al congrés, independentment de les propostes “oficials” que fessin les seves comissions executives locals. En una cultura tan tancada com la del “vell” PSC, aquest simple gest es podia interpretar com un repte. Tanmateix, no es tractava de cap repte, sinó de la voluntat de posar a la mà dels militants la decisió de l’elecció dels seus delegats. És a dir, en definitiva, començar a fer aplicar procediments democràtics -perfectament estipulats als estatuts del partit però rarament aplicats- en el sí del PSC.

El tercer símptoma, i molt més rellevant encara, ha sigut la calorosa acollida que aquests gestos han rebut per part de la majoria de militantes i militants. Han aplaudit (no, a la pròpia assemblea però sí en converses posteriors -”ja era hora!”, “per fi!”-, amb un copet a l’esquena o amb una abraçada emocionada) la possibilitat de poder, per fi, votar i decidir amb el seu vot. No hi estaven acostumats.

Com a conseqüència de tot plegat, un nombre significatiu d’aquests militants “independents” han rebut el recolzament dels seus companys i companyes d’agrupació i seran, per tant, delegats al congrés. Però aquest no és el fet més important. El que és autènticament important d’aquests canvis és que els delegats que han sigut escollits per aquest sistema, saben que els militants els han votat personalment a ells. Situació molt diferent a saber-se designat per haver estat inclòs en la llista “oficial”. Ara cada delegat sap que es deu a allò que la seva agrupació -és a dir, els militants de la seva agrupació- han decidit respecte a la ponència del congrés i a les esmenes aprovades. I aquesta nova realitat afecta, evidentment, no només als delegats “independents” sinó també, als “oficials”.

I això que us explico, on ha passat? Doncs, ni en poques assemblees ni només en agrupacions petites. Us en citaré només algunes de les que en tinc referències directes: Berga, l’Eixample, Girona, Manlleu, Manresa, Santa Coloma de Gramenet o Sarrià són prou representatives per fer-vos-en una idea, i segur que cadascú de vosaltres en pot afegir més.

Aquesta situació, nova per tots, significa un canvi fonamental per el proper congrés. Per una banda, s’ha trencat aquest lligam invisible de la “disciplina silenciosa” i molta més gent s’atrevirà a expressar els seus posicionaments amb una llibertat retrobada. Per l’altra, si recordem que després del congrés nacional s’elegiran les noves comissions executives de federació i d’agrupació, s’entendrà que els delegats es plantejaran molt seriosament a què i a qui donen el seu vot durant el Congrés per tal d’estar a l’alçada de la responsabilitat que els hi ha sigut delegada.

I és per tot això pel que crec que està emergint el nou PSC. Aquesta emergència no s’està traduint, encara, en grans canvis visibles, però s’està preparant el terreny per un canvi profund i efectiu en el PSC. Sigui qui sigui que rebi l’encàrrec de dirigir la propera etapa del partit, s’ha de replantejar, dés d’ara mateix, de quina manera ho haurà de fer. La militància haurà de tenir un lloc preferent entre els punts de referència de la nova Executiva Nacional. Ens costarà, perquè estem massa imbuïts de mals costums que hem d’anar eliminant, però és un esforç que hem de fer tots i que ens portarà, n’estic segur, un nou PSC viu, dinàmic, amb noves idees, menys complexos i força i il·lusions renovades.

La militància ja ha començat la feina!

Lliçons de la 1a Escola d’Estiu del #Congresdesdebaix (i 3)

Com a conclusió, crec que #Congresdesdebaix és allò que el PSC té més a prop de les noves formes de fer política. Probablement, com deia una companya, estem començant a crear el PSC del futur. Estem experimentant les noves formes de participació i funcionament en un nou entorn d’horitzontalitat  que és el camp de joc d’ara endavant (horitzontalitat significa que la veu de qualsevol militant es pot sentir tant, o més, que la del màxim dirigent del partit si aquest militant té el reconeixement suficient a Internet (en forma de projecció a les xarxes -twitter, facebook, bloc-)).

El PSC està en camí d’adaptar-se a aquest nou camp de joc. Un camp de joc que obliga a generar noves regles, noves jerarquies, noves relacions de poder (gràcies, Joan Subirats, per expressar-ho tan clarament). El PSC necessita molts canvis i el proper congrés hauria de ser una fita important en aquesta transformació. Ha de ser una fita important però, probablement, serà, només, l’inici d’aquests canvis. Tenim temes molt importants per repensar i re definir: l’economia, l’estat del benestar, la relació respecte al PSOE o la posició sobre l’ immigració són alguns dels més importants. Però només els podrem abordar si som capaços de canviar, prèviament, la nostra cultura de partit.

Quan, fa uns dies, dues persones rellevants i de prestigi del partit van semblar voler resoldre, ells sols, una qüestió tan fonamental pel PSC com la relació amb el PSOE van demostrar que encara no s’ha entès que els posicionaments del partit ja no tenen una base ferma i sòlida si no han sigut debatuts i aprovats pel conjunt del partit. Dues persones, siguin les que siguin, poden acordar una posició comú. Però això ja no és més que la seva posició particular. Només podrà passar a ser la posició del partit en el moment en que el conjunt dels militants i simpatitzants -idealment, també els votants- hagin participat activament en un debat obert, ampli, argumentat i haguem arribat finalment, com a partit a un consens de tots. En aquell moment, aquell posicionament serà fort perquè serà defensat per tothom: els que hi coincideixen plenament i els que hi coincideixen només parcialment, perquè tots hi hauran dit la seva.

En la nova situació, ja no hi ha bàndols -nacionalistes o no, més de centre o d’esquerra-, hi ha les postures individuals de cada persona en cadascun dels temes que volguéssim plantejar. I, en front de la simplicitat de la gestió de 2, 3 o 4 línies o corrents interns del partit, ens toca aprendre a gestionar una diversitat molt més complexa per a transformar-la, tema a tema, en posicionaments compartits.

Aquest és l’objectiu que el PSC té davant seu. Segur que, entre tots, serem capaços d’assolir aquesta fita. Tanmateix, el temps és escàs i juga en contra nostra: ens convé avançar ràpidament en allò que en Joan Subirats descriu com “no centrar la nostra activitat en l’accés al poder ni en la selecció de les elits” sinó en “liderar el moviment de renovació de la política”. Fem-ho.

Lliçons de la 1a Escola d’Estiu del #Congresdesdebaix (2)

…………..

Deixeu-me complementar, i barrejar, les idees que us he exposat en la primera part d’aquest article amb algunes de les que ens va aportar en Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB, durant la seva xerrada a l’Escola i que també ha exposat en el seu article al Pais de fa dos dies.

• Subirats ens diu que Internet no és un “martell” que ens permet fer el mateix que fèiem abans però més ràpid i millor, sinó que Internet és un nou país amb noves regles, noves lleis, noves relacions de poder i noves maneres d’actuar.
• Ens diu també que els partits polítics han viscut d’intermediar i controlar mentre que Internet ve a transformar -quan no, suprimir- aquestes relacions. Cal recordar els trasbalsaments que ha significat Internet per agències de viatges, oficines bancàries o llibreries?
• De la mateixa manera que les agències de viatges, també els partits han de replantejar-se el seu paper en la societat perquè ara el militant, el simpatitzant, el votant han deixat de ser individus passius al que s’ha de aconseguir portar a votar cada x temps per a passar a ser individus actius que poden difondre les seves idees públicament i que poden, a més, arrossegar una quantitat important de persones cap a les seves posicions.
• Els partits seguiran sent necessaris com a aglutinadors de voluntats i objectius -al cap de vall, els humans som animals socials-.
• Però els caldrà modificar la seva cultura, la seva organització i la seva forma de fer si volen ser capaços de continuar aglutinant unes persones que tenen ganes, perquè en tenen les eines, de participar en les decisions dia a dia -everyday makers com els anomena en Subirats-.
• Subirats diu també en el seu article que “el repte dels partits torna a ser l’aprenentatge de formar part del moviment de renovació de la política sense pretendre representar-lo ni capitalitzar-lo, sinó aprenent a ser-ne reraguarda”.
• Aquesta realitat trenca absolutament l’status quo actual segons el que, entre Congrés i congrés del partit -teòricament cada 3 anys, però sovint allargats fins a 4-, és un reduït grup de persones el que pren les decisions. Ara hi ha eines perquè tothom expressi, en qualsevol moment, la seva opinió sobre qualsevol tema i ja no és acceptable que no s’utilitzin les eines i que no es doni veu als que volen opinar.
• D’altra banda, com que aquestes noves dinàmiques han de ser extensives a tot aquell que vulgui participar-hi, i no només als que estem en el món 2.0, hem de modificar el funcionament del partit per crear, a tots els nivells, espais de debat àgils i que s’activin amb la freqüència que es requereixi en cada cas.

Com a conclusió……… (segueix en la 3a i última part)

Lliçons de la 1a Escola d’Estiu del #Congresdesdebaix (1)

El cap de setmana passat s’ha celebrat la 1a Escola d’Estiu del #Congresdesdebaix al Pinatar, una casa de colònies de Gualba (al peu del Montseny). Trobareu a la web de #congresdesdebaix les conclusions del debat que vam celebrar-hi així com un ampli reportatge fotogràfic que us donarà una bona idea de tot el que va passar a Gualba aquest cap de setmana.

El que volia expressar aquí són algunes reflexions que afloren després de viure l’experiència del #congresdesdebaix, pràcticament des del seu primer dia. Una experiència que està feta de noves coneixences, de converses amb militants de diversos llocs i també de lectures d’articles i xerrades de persones que estan seguint els moviments socials que s’estan produint arreu del món (el PSC, que esperem que segueixi sent un partit pioner entre les institucions polítiques espanyoles, no és més que una de les institucions en les que aquests moviments es donen: ribera sud de la Mediterrània, Xina, Xile, Grècia, el 15M,…..).

De la reunió de valoració de l’escola d’estiu que vam celebrar a Manlleu dimarts passat i d’altres comentaris i reflexions personals us en faig uns extractes:

• Hem comprovat que la gent ha participat a l’escola perquè busca dues coses: 1) poder debatre i fer aportacions als temes que la preocupen i 2) conèixer altra gent amb les mateixes inquietuds amb la que parlar i relacionar-se també més enllà de la política.
• Dels assistents a l’escola, tothom es va sentir còmode des del primer moment i va participar tranquil·lament en els debats al contrari que en les trobades tradicionals del PSC en el que tant difícil és de prendre la paraula perquè la formalitat, el protocol, i la “importància” de les “figures” del partit imposa massa respecte. Segur que, en aquestes condicions, apareixen diferències en la qualitat de les diferents intervencions però és útil de mantenir aquests debats des d’una posició d’igualtat entre tots els participants perquè obliguen a tothom a escoltar i a argumentar i permeten la participació real de tots els presents.
• El que estem fent és començar a reconstruir el PSC com ja està passant a altres partits socialistes europeus.
• Algú va dir que som “la veu dels que no tenen veu”, i jo hi afegiria que estem ajudant a que els que no s’atrevien a expressar-se ho comencin a fer obertament i que altres que no s’ho havien plantejat ara surtin a la llum pública signant documents amb noms i cognoms.
• Alguns militants històrics ens han dit, quan els hi explicàvem el que fèiem i el que volíem,  que els hi recordem els temps de la transició per la il·lusió que, diuen, desprenem (i pel moment de transformació social que estem vivint).
• Estem comprovant que les relacions virtuals, lluny d’aïllar les persones, en realitat estimulen les relacions presencials i generen molta energia. En aquesta aventura hem conegut molts companys del partit que mai no hauríem conegut si no fos per la comunicació prèvia virtual. I, en veure’ns cara a cara, ja teníem la sensació de coneix-se’ns prèviament i sabíem qui érem.
• D’altra banda, s’han establert relacions de col·laboració i companyonia entre militants  de diverses federacions que han permès la organització de l’escola d’estiu a partir de poc més que la voluntat conjunta d’un grup amb il·lusió: una bona mostra del potencial d’aquestes noves formes de relació. D’altra banda, és també un altre fenomen espontani impensable en una estructura compartimentada com el PSC actual.

(segueix)……………

I sobre la “dació” en pagament……

Aquest és un altre dels temes calents en els últims mesos per la gran quantitat de families que s’han vist desnonades per no poder pagar la seva hipoteca. El govern del PSOE ha près una molt bona mesura aquesta mateixa setmana apujant els imports no embargables de les persones que no poden fer front al pagament de la seva hipoteca. La part del sou que queda protegida ha passat de 600 a 900€ i ha pujat fins a 1.300€ en el cas de families amb fills.

Sobre la dació en pagament, es nega la possibilitat d’aprovar ara una normativa amb efectes retroactius. És a dir, que afecti als contractes d’hipoteques signats amb anterioritat a la modificació. Però el problema està, precisament, amb aquests contractes i no, amb els que es fassin en el futur. Per això proposo un canvi en el procediment de la dació que no afecta a les condicions en que es va contractar la hipoteca sino només a la valoració de la propietat en el moment de la dació.

Si repassem la mecànica del procés d’una hipoteca impagada que porta a una dació i el consegüent desnonament, sabem que té els següents passos:

1) En el moment de la contractació de la hipoteca, va ser l’entitat fnancera -a través d’una empresa taxadora que ella triava- la que va fixar la taxació sense que el client hi pugués dir rés. En aquell moment, les taxacions, sovint, eren superiors al preu que se li demanava al comprador del pís i l’entitat el convencia perquè contractés el màxim de diners, fins i tot, li deien, per poder moblar el pís, comprar un cotxe nou o anar-se’n de viatge. Suposem que en el nostre exemple li van taxar el pis en 100.000€ i el comprador va contractar una hipoteca per 100.000€. (recordem que, en molts casos, els bancs van prestar fins al 120% del preu de taxació del pís, però no vull agafar un exemple extrem, sino un de ben corrent).

2) Si arriba el moment de que el comprador del pís no pot pagar les quotes de l’hipoteca, l’entitat financera torna a tenir la paella pel mànec. De nou és l’entitat financera qui decideix la nova taxació d’aquell pís que van taxar per 100.000€ fa 3, 4, 5 o 6 anys. I ara la taxació és, sovint, de 50.000€. És a dir, que si el banc o la caixa es queden el pís, el comprador, amb aquesta entrega del pis al banc, només retorna 50.000€ d’aquells 100.000€ que li van deixar. Si suposem que el comprador havia amortitzat fins aquest moment una quantitat de 15.000€  , es troba al carrer, devent encara al banc 35.000€ (100.000 – 50.000 – 15.000) i amb la necessitat adicional de pagar un lloguer perquè s’ha quedat sense pís. Aquests 35.000€ que, evidentment, no pot continuar pagant, comencen a generar uns interessos que faran créixer aquesta quantitat fins a xifres que la persona potser no pugui pagar mai.

La meva proposta és senzilla i, crec, justa. Que la pèrdua de valor del pís sigui absorbida a parts iguals pel comprador del pís i per l’entitat financera que té responsabilitat exclusiva sobre les valoracions -en el moment de la compra i en el de la dació-. Això, en el nostre exemple, es reflexeria de la següent manera.

Les taxacions del banc o caixa han sigut de 1000.000€ en el moment de compra i de 50.000€ en el de la dació. Per tant, s’ha produït una pèrdua de valor del pis de 50.000€. La meitat són 25.000€ que han perdut el comprador del pis i 25.000€ que perd l’entitat financera.

L’entitat financera, per tant, ja no ha de recuperar els 100.000€ que va prestar sino només 75.000€, ja que ha perdut 25.000€ per la depreciació del pis.

El comprador es trobaria en una situació molt diferent de l’anterior. Passaria a tenir un prèstec de 75.000€ en lloc d’un de 100.000€. Amb la dació, en liquidaria 50.000€ i, si ja n’havia amortitzat 15.000€, només li quedarien 10.000€ a pagar al banc.

Els efectes de la norma? Diversos i positius.

• Els hipotecats queden fortament alleugerits en el seu deute.
• Les entitats financeres assumeixen els seus errors en la taxació dels pisos i en la seva alegria a l’hora d’otorgar prèstecs.
• És molt probable que, amb la rebaixa de guanys que es produeix amb aquesta fòrmula, els bancs redueixin significativament els processos de desnonament que posin en marxa.

Queda oberta la proposta a tots els comentaris i crítiques que volgueu.

1 proposta per la Llei Electoral

En aquestes setmanes tothom està parlant de propostes que s’haurien de portar i debatre en el proper Congrés del PSC. Per la meva banda, voldria contribuir al debat amb una idea per futures lleis electorals.

En les últimes eleccions municipals hem vist un augment significatiu dels vots en blanc. Un vot molt rellevant pel que implica de compromís del ciutadà que el diposita amb la democràcia. És el vot d’aquell ciutadà que no està d’acord ni còmode amb cap de les opcions que es presenten i que, tanmateix, va a votar per expressar aquesta disconformitat. Molts ciutadans abstencionistes probablement votarien en blanc si anessin a votar però no ho fan perquè consideren que aquest gest no té cap reflexe concret en els resultats.

La meva proposta va en la línia d’otorgar aquest reflexe als vots en blanc a través de l’assignació d’escons, que quedarien buits, en la mateixa proporció en que correspondria si els vots en blanc fossin otorgats a un partit.

En el cas de les últimes municipals a Manresa, per exemple, va haver-hi 1.030 vots en blanc d’un total de 27.049. Això representa el 3,85% dels vots emesos. Com sabeu, hi ha una barrera del 5% que s’ha de superar per poder conseguir un regidor. No penseu que, si els ciutadans sapiguessin que poden veure el seu vot en blanc reflexat en la composició del Plè Municipal, els vots en blanc haurien superat la barrera del 5%, és a dir, 1352 vots? En el cas de que, amb aquesta norma aprovada, s’haguessin superat aquests 1352 vots, 1 ascó del Plè Municipal de Manresa quedaria buit per tot el mandat com a testimoni mut, però permanent, del descontentament d’una part dels ciutadans amb totes les formacions que es presentaven a les eleccions.

L’efecte obtingut seria doble. Per una banda, donariem rellevància al vot dels ciutadans descontents i això seria un estímul per incrementar els index de participació a les eleccions. Per l’altra, els partits polítics es sentirien molt més preocupats per escoltar, de veritat, el carrer devant de la vergonya que representa, per a tots ells, l’emissió dels vots en blanc per part dels ciutadans.

Per suposat, la proposta és d’aplicació tant a l’àmbit estatal com a l’autonòmic i al local.

El #congresdesdebaix es dibuixa

Després de la reunió d’aquest matí de diumenge, acollida pels companys de Tàrrega, de nou hem viscut nous debats, més argumentacions i també progressos en la definició de les actuacions a desplegar properament.

Algunes de les idees de posicionament expressades per diferent@s company@s aquest matí van dibuixant aquest #congresdesdebaix:

• #Congresdesdebaix és un sentiment, el de voler transformar el PSC, el nostre partit, el partit que estimem
• #Congresdesdebaix és un moviment transversal, territorialment i també amb les diferents sensibilitats socialistes
• #Congresdesdebaix no té ni proposa cap lider. Però volem que els candidats que vulguin ser-ho tinguin igualtat de condicions per a defensar les seves propostes.
• #Congresdesdebaix és un espai nou del PSC
• Som punt de trobada per grups i corrents del partit que volen canvis
• El nostre objectiu és que es parli de política al PSC
• Volem que militants i simpatitzants puguin participar, en el sí del partit i de manera efectiva, de la definició de les polítiques que preocupen als ciutadans: economia/atur, estat del benestar, Catalunya/Espanya, sostenibilitat, cultura,…….
• Les noves polítiques del PSC es començaran a definir al congrés però s’hauràn de continuar definint, entre tots, després del congrés

I per seguir avançant en les nostres propostes és per lo que #congresdesdebaix ha convocat l’escola d’estiu els propers 29, 30 i 31 de Juliol a Gualba (Montseny). En els propers dies #Congresdesdebaix en donarà més informacions.

Seguint el fil d’en Joan Ferran………

En Joan Ferran publica des de fa uns dies uns interessants “aperitius congressuals” en el seu bloc. Em permetré utilitzar algunes de les seves reflexions per a desenvolupar-ne unes quantes de meves. Espero que en Joan no es molesti per això.

Joan Ferran

Val a dir, per començar que comparteixo amb ell bona part de les idees que exposa: La necessitat de canvi profund i que aquest canvi s’ha de fer des de la centralitat del partit incorporant el màxim d’idees i d’opinions. La necessitat d’un gir a l’esquerra. La necessitat d’una clarificació dels missatges perquè la gent ens entengui. La necessitat de prioritzar la generació d’il.lusió sobre l’exclusiva “gestió” dels afers públics…….

El que volia, però, era expressar pensaments al fil d’algunes de les seves propostes.

La seva frase “les merles blanques no s’improvisen” em diu que, efectivament, si parlem de relleus a la direcció, és difícil improvisar nous liders. Perquè el partit, com qualsevol organització, s’hauria d’haver preocupat d’anar generant, dia a dia, els seus “liders del futur”. El PSC, però, es troba notablement orfe de persones en qui dipositar la seva confiança en el proper congrés.  Les busquem i no les veiem. I tanmateix, en una organització de vàries desenes de milers de militants com és el PSC, amb tota seguretat hi ha persones brillants, amb valors, ganes, capacitat i empenta per a transformar-se en els nous liders del partit i del pais. Però, el nostre partit -com molts altres partits de tots colors i de tots els països- és una estructura que tendeix a apartar o eliminar els liders potencials i a promoure a les primeres línies, precisament, un altre perfil de persones.  Com va dir Manuel de la Rocha, de la Fundación Alternativas, en aquella primera trobada de Debat Socialista organitzada pel partit el passat 24 de Febrer, “se premia la lealtad frente al mérito y eso deriva en que no aparecen líderes”. Per tant, un partit amb una cultura interna sana hauria de treballar, també, per generar els liders del futur (actitud que és la contrària a la de designar els successors). Aquest és un punt clau a modificar, jo diria, com a pas previ perquè el partit pugui desenvolupar tots els demés canvis que necessita.

I, si parlem de canvis, en Joan Ferran diu també “Els processos de canvi al si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix”. També hi estic plenament d’acord. I crec que tenim aquí un escull important. L’actual direcció, si bé emet missatges de canvi, està -a través dels fets- actuant en sentit contrari. Em sembla obvi que la dràstica reducció de delegats al congrés recentment decidida per la direcció no va en el sentit d’incorporar més idees i punts de vista sino en el sentit contrari. Em fa l’efecte, en referència a la frase inicial d’aquest paràgraf, que el gruix del partit té plenament assumida i interioritzada la necessitat del canvi mentre que és la direcció la única que pensa que ella és imprescindible per a redreçar el rumb del partit.

Per últim, en Joan Ferran diu -i en això sembla que tothom diu el mateix- que hem de fer el debat de les idees abans de fer el de les persones. Em sembla bé com a principi, tot i que, també per fer un debat d’idees obert i lliure, és imprescindible canviar la cultura interna. Fins que no canviem la cultura del silenci, de la por a parlar, de la por a manifestar obertament ambicions legítimes, de la por a presentar-se com a candidat, difícilment podrem fer un debat ric perquè només una petita part de nosaltres s’atrevirà a fer i defensar les seves aportacions. I per tenir una prova d’aquest problema que patim només cal que us plantejeu com és que, a hores d’ara, encara no hi ha cap candidat declarat a la primera secretaria? En un moment casi idèntic, en el PSF, ja sabiem tots, abans d’obrir-se el termini de candidatures , que hi hauria vàrios candidats -Hollande, Aubry, Royal i, potser, l’alliberat Strauss Kahn-. Al PSC, 2 setmanes després de convocat el congrés -un congrés anunciat des de fa 6 mesos- no hi ha ni un@ sol@ candidat@. Us sembla una situació normal?

No sé si toca fer un debat de persones però, en tot cas, el que em sembla imprescindible és que arribem al Congrés amb 3, 4 o més candidat@s, que l@s candidat@s puguin desenvolupar una campanya de presentació amb el suport dels recursos del partit i que puguin, per exemple, visitar les agrupacions i federacions per explicar els seus punts de vista de manera prèvia al congrés. En això, la direcció del partit hi té un paper determinant. A ella li toca estimular i facilitar la presentació de candidatures i posar a la seva disposició la informació i els mitjans perquè el conjunt de la militància pugui conèixer bé @ls candidat@s i les seves propostes. Això ens permetria anar al congrés coneixent les opcions i, segur, amb un bon grapat de noves idees. Crec que, a la direcció del partit, li hem de dir que aquest és el principal servei que han de fer-li ara al partit, al nostre partit, al partit de tot@s. Tant de bò recullin aquest prec.

Estella

Els que em seguiu, pensareu que m’he saltat uns quants capítols de la sèrie. De fet, sí. El camí aragonès que he seguit és un camí de soledat que et porta per llargs trams sense cap contacte humà i, quan recala en nuclis habitats, la

Posta de sol a Artieda amb el pantà de Yesa al fons

majoria de vegades és en pobles en els que l’únic servei és un alberg de pel.legrins que, de vegades, també fa de bar. No cal qe us digui que no disposen d’internet. I, en molts casos, tampoc no disposava de cobertura de mòbil.

O sigui, llevar-se, caminar, caminar, caminar, arribar a l’etapa, dutxar-se, menjar, passejar, llegir, escriure, xerrar -amb els escassíssims pel.legrins d’aquest mes de juny-, migdiada, sopar, fer un got o una infusió i dormir.

Per no tenir, aquests pobles no tenen ni missa del pel.legrí. La missa que és tradicional cada vespre a les 20h00 a cada poble per ón passa el camí. Però, “tenemos un cura para cinco pueblos y sólo tenemos una misa a la semana”. Els noms dels pobles ón he dormit fins ara són Arrés,

Un ase al mig del corriol

Artieda, Undués de Lerda, Izco, Obanos, Villatuerta y Estella. Avui, dia de descans, he començat un mapa del viatge a Google Maps per poguer reseguir la meva ruta. Amb el temps, potser hi pengi les fotos que corresponen a cada lloc.

De moment, per il.lustrar el post d’avui, trio 3 imatges ben diverses. Una posta de sol des d’Artieda, un ase trobat al mig d’un caminet en una d’aquestes interminables

Santa María de Eunate

etapes de soledat i un mini-video rodat a l’interior de Santa Maria de Eunate, temple octogonal del S.XII situat al mig del no rés, en que vaig tenir la sort de coincidir amb 3 pel.legrines que cantaven. Tot plegat, el temple, la música i el moment, va fer que se’m posés la pell de gallina. (No em deixa pujar el video de l’interior de l’ermita per lo que us heu de conformar amb una foto. Sorry!).