La sentència de la llei de partits

Us recomano un article d’Aurelio Arteta, Catedràtic de Filosofia Moral i Política de l’Universitat del Païs Basc, publicat ahir al diari El País. Es titula “La sentencia silenciada” i, en ell, l’autor es refereix a la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans i es sorprèn de l’escassíssima repercussió que ha tingut a casa nostra.

Us en recomano la lectura perquè s’hi parla i es clarifiquen determinats

La seu del Tribunal Europeu de Drets Humans

conceptes que la nostra democràcia, i per tant, nosaltres mateixos, no tenim del tot clars. I això ens dificulta sovint l’avaluació correcta de determinades posicions polítiques.

El Tribunal Europeu en la seva sentència no solament recolza plenament la popularment denominada Llei de Partits, sino que va, fins i tot més enllà i diu que els postulats dels partits ilegalitzats no són només inconstitucionals, sino que són antidemocràtics.

I explica que, per estar legitimat per a participar en el joc democràtic, no n’hi ha prou en actuar segons procediments democràtics, sino que les idees, el programa i els objectius que es defensin també ho siguin. Això vol dir que no n’hi hauria prou amb que els partits que encara no ho han fet rebutjin la violència com a instrument polític. Això no els faria democràtics. Només els faria pacífics. A més, haurien de respectar la igualtat política i postular la llibertat dels ciutadans.

I, per tant, tampoc no és democràtic propugnar que hi ha d’haver diferències de drets entre persones a partir de diferències d’origen, d’ideologia o qualsevol altra -això era el que definia amb tota claretat el avui enterrat “Pla Ibarretxe”-, com tampoc no ho és la defensa de suposats drets col.lectius per damunt dels individuals.

Probablement, i ho dic dés de la meva nul.la formació en ciències polítiques, la democràcia espanyola va néixer amb uns condicionants que ens han fet tenir conceptes equivocats sobre el que era vàlid o no, el que era correcte o no, el que era acceptable o no, el que era democràtic o no. El fet de venir d’una llarguíssima dictadura unipersonal, la manera en que vam fer la transició -sense trencaments però amb renúncies-, l’existència de terrorismes diversos i la realitat de l’existència de diverses nacionalitats dins del mateix païs han sigut factors que han modelat la nostra democràcia amb les seves imperfeccions.

Una democràcia que el pas del temps i, en aquest cas, també el Tribunal Europeu de Drets Humans, van modificant per a perfeccionar-la. Probablement farà falta temps encara perquè siguem capaços d’anar sedimentant una cultura democràtica que no es deixi “enganyar” per qüestions que al Tribunal Europeu de Drets Humans li han semblat tan meridianament clares però que, a casa nostra, eren motiu de discussió entre partits i entre persones de les que no dubtem que són plenament demòcrates.

Comença la fí de la crisi?

El diumenge, llegia el baròmetre d’empreses d’El Pais en el que apareix una disminució clara del pessimisme de les empreses de cara al futur immediat. El dilluns era l’index de confiança dels consumidors el que pujava 10 punts i avui, hem conegut la tercera disminució consecutiva de l’atur. Si ho sumem a les xifres de vendes de vehicles a Espanya que comencen a creixer i als últims indicadors americans que són menys dolents del que es preveia, ja comencen a ser uns quants els “brots verds” que es van succeïnt i, si bé és cert que hem d’esperar a veure què passa al final de l’estiu, és innegable que la situació sembla que canvia de tendència.

Joan Majó

Però el que voldria avui no és parlar sobre la proximitat o la llunyania del final de la crisi, sino situar aquestes informacions en el marc de la crisi tal com ens el va dibuixar en Joan Majó, ex-Ministre d’Indústria amb Felipe González, fa poques setmanes, en l’acte d’obertura de l’Any Europeu de la Creativitat i la Innovació a Manresa. I, sobre tot, pel que fa al que ens va dir sobre la crisi i la sortida de la crisi a Espanya (i, per tant, a Catalunya i a Manresa).

Majó va començar per distingir clarament la crisi espanyola de la global i va acabar dient que, també la sortida de la crisi serà diferent per Espanya de la del reste del món. Us explicaré breument els seus arguments.

La crisi global

Com tothom ja sap, es produeix per culpa de les hipoteques subprime (és a dir, una hipoteca que el banc concedeix a algú de qui sap que no li retornarà els diners). Els bancs americans “empaquetaven” aquestes hipoteques i les revenien a inversors (altres bancs) internacionals com si fossin fons d’inversió d’alta rendibilitat. La pilota va funcionar un temps fins que va esclatar deixant tots els bancs que havien entrat en aquest joc a punt de la bancarrota i obligant els estats a aportar quantitats ingents de diners per evitar que els bancs fessin fallida.

La crisi a Espanya

Però això és a la resta del món. I aquí? Què ha passat? Aquí, anavem “a la nostra”. Un mercat en el que podies comprar un casa avui, revendre-la en 2 o 3 anys amb importants beneficis i en que, a més, els bancs et finançaven el conjunt de la operació. Aquí, els bancs no van comprar paquets d’hipoteques subprime als americans perquè ja tenien ón invertir els seus diners: en les hipoteques del mercat local. De fet, anaven a buscar al mercat internacional el diner que necessitaven per continuar finançant el mercat immobiliari espanyol que estava en plè “boom” i, per tant, no van comprar hipoteques escombraria.

I doncs? Què ha passat a Espanya si nosaltres -els nostres bancs- no estaven contaminats per les hipoteques escombraria? Molt senzill. El crash financer internacional ha deixat els bancs espanyols sense la seva font de diners per anar alimentant la “nostra” bombolla immobiliària. En no disposar de diners, els bancs van haver de “tancar l’aixeta” del sector immobiliari i aquí es va esfondrar el castell de cartes: els ciutadans no accedien a noves hipoteques i, per tant, no podien comprar, els promotors estaven fortament endeutats d’uns crèdits que no podien retornar perquè ja no venien els pisos que construien….. Fí del conte de la lletera immobiliària…..

Les conseqüències, però, i malhauradament, no van aturar-se en el sector de la construcció i els bancs també van “tancar l’aixeta” a moltes empreses industrials i de serveis que necessiten diners per la seva activitat ordinària i això, junt amb l’enfonsament dels mercats internacionals -es van esfondrar les vendes de les empreses espanyoles a l’exterior-, va generar la “nostra” crisi generalitzada.

Majó diu que la crisi mundial és una crisi financera mentre que la crisi espanyola és l’atur. Efectivament, la nostre diferència està en el gran pès que tenia el sector de la construcció a l’economia espanyola. Mentre lo normal en altres països és que la construcció representi del 4 al 8% del PIB, Espanya va superar el 15%.  En enfonsar-se la construcció ha crescut l’atur de la manera en que ho ha fet.

I ara, passem a la segona part: com sortirem de la crisi?

Segons va explicar-nos Majó, també ho farem amb condicionants diferents de la resta del món. La resta del món “només” ha de resoldre la seva crisi financera. És a dir, un cop els governs hagin insuflat prou capital per reflotar els seus bancs, la crisi global s’haurà acabat. Les empreses tornaran a disposar dels diners que necessiten per funcionar, es reactivarà la seva activitat, tornaran a incorporar personal i tot seguirà endevant.

Espanya, una sortida en 2 fases

Pel que fa a nosaltres, un cop la crisi global es superi, les nostres empreses que estan en els mercats internacionals, probablement recuperaran el seu nivell de producció i, per tant, d’ocupació, de fa 2 o 3 anys. Això serà, per tant, el primer pas en la superació de la nostra crisi.

Però ens quedarà una altra part més difícil de superar que serà la generació de nous llocs de treball per a compensar tots els que la construcció mai no tornarà a recuperar. En aquesta part hi seran claus la R+D+I per potenciar més empreses industrials, el desenvolupament dels serveis a les persones -la llei de dependència pot tenir una gran incidència en aquest apartat- i també, la necessitat de formació per a reciclar milers i milers de treballadors en noves activitats.

Manresa: i si el futur fós….

Ara que estem al mig de la més gran crisi que hem patit mai la majoria dels manresans (encara que la del 73, probablement va ser més dura encara) i que ens diuen per totes bandes que necessitem imperativament un canvi de model econòmic, llenço algunes idees -unes, noves i altres,  no- per imaginar com podria ser, a Manresa, al Bages, aquest canvi en les activitats tractores de la nostra economia.

Per a fer les propostes he intentat combinar activitats de futur amb els actius amb que compta aquesta comarca. Veureu que, en tots ells, disposem d’una quantitat i una qualitat d’actius àmplia que requereixen, és cert, un treball en conjunt per a generar sinèrgies entre ells que permetin que el Bages esdevingui un pol d’atracció en cadascun dels àmbits que proposo. Som-hi!

La Fundació Universitària del Bages -FUB-

INDUSTRIAL: L’activitat més òbvia i més tradicional capaç d’aportar riquesa. La nostra indústria necessita una nova reorientació. Però amb el CTM, Centre Tecnològic, a la primera categoria catalana (homologat com a CTA per TECNIO), amb el Parc Central en construcció, amb el Sistema d’Innovació Territorial que s’ha posat en marxa recentment (Ajuntament, Cambra, ACCIO, CTM, CATIC, CIP-Microsoft, EPSEM-UPC, FUB, CFP,…..) i amb un bon nombre d’empreses que treballen per aconseguir aquesta reorientació, penso que estem en la bona línia perque el canvi es produeixi.

SOSTENIBILITAT: Si bé aquest és un eix de futur, també cal dir que és tan ampli que es fa imprescindible precisar a quin subsector ens podriem dedicar. Si mirem els actius de la comarca, trobem, en primer lloc, el poble del Pont de Vilomara com a municipi capdevanter a Catalunya en la indústria de reciclatge de diversos materials. Però trobem també el Parc Ambiental de Bufalvent, un entorn únic en que el servei de dipòsit i tractament de residus de la comarca s’ha organitzat com a parc temàtic

que mostra als seus visitants el cicle complet de reciclatge de residus i el valor i la importància de reciclar. Disposem també del Parc de la Sèquia, un entorn que combina el servei d’aprovisionament i reciclatge de l’aigua amb la pedagogia del cicle de l’aigua, la natura i el patrimoni històric. En aquest apartat també cal afagir-hi el CTM en les seves divisions ambiental i la recentment creada d’energia i, fins i tot, en una línia més de promoció de la producció agrària, el projecte Rebost del Bages, el centre Alícia de Sant Benet o l’Escola Agrària (especialitzada en agricultura ecològica i en energies alternatives).

SOCIO-SANITARI: Aquest és un sector que, tradicionalment, s’ha vist com una activitat d’atenció a les persones però no, com un sector empresarial. I, tanmateix, Althaia, és l’empresa que genera més llocs de treball de tota la comarca. Les mateixes institucions senyeres d’aquest sector, Althaia i la FUSSAM (Fundació SocioSanitària de Manresa), s’estan encarregant de canviar aquesta perspectiva i han engegat dinàmiques d’apropament a les institucions universitàries i tecnològiques locals per tal d’explorar possibles

2 vistes del nou hospital d'Althaia en construcció

vies de generació d’innovacions i el desenvolupament de nous productes i serveis. El grup que formen les 2 institucions mencionades afagit a FUB, CTM, EPSEM, INAD, CIP-MIcrosoft i la recent transformació d’ALTHAIA en hospital universitari de la UIC ofereixen interessants possibilitats per a generar noves empreses a partir d’uns usuaris tractors i dels centres de desenvolupament de la tecnologia i el coneixement. Caldrà promoure la pota emprenedora perque les innovacions generades puguin fer el salt al mercat.

CULTURAL: Amb les indústries culturals ens passa un fenòmen similar al del Socio-sanitari. Tenim un conjunt molt potent d’actius però els hem vist sempre de manera separada i mai, com a potencials generadors de riquesa pel

El teatre Kursaal de Manresa

territori. La cultura pot aportar riquesa a la comarca per dues vies: a través de l’atracció dels públics culturals i a través de l’”exportació” dels serveis de les nostres empreses. Alguns dels actius amb els que comptem són organitzacions com l’empresa municipal Manresana d’Equipaments Escènics, la Fundació Mediterrània, l’Escola d’Art o el Conservatori de Música, events com la fira Mediterrània, el Fecinema , la Fira de l’Aixada o, en una altra dimensió, Idensitat, i una amplíssim nombre de persones que es dediquen professionalment a la cultura: estudis de gravació, empreses de generació de continguts  o promotors, sense mencionar la llista d’artistes i professionals que han conseguit professionalitzar la seva passió (músics, actors, pintors, directors, etc….). Sense dubte un nou enfoc amb el que s’apostés per afagir a la cultura una visió d’enriquiment -cultural i econòmic- del territori ajudaria a fer créixer encara més aquestes activitats a Manresa i el Bages.

Reflexió final: De totes maneres, tot i aquest intent raonat per a suggerir línies de desenvolupament econòmic al Bages, és bò recordar que la principal empresa sorgida del Bages a hores d’ara, a banda de la multinacional DENSO i de l’empresa minera Iberpotash,  és Tous, una empresa nascuda sense cap estructura de suport específica per al seu naixement o desenvolupament. Això ens ha de recordar, més enllà de totes les infrastructures i els recursos de suport a l’empresa i l’empreneduria, l’extraordinària importància del factor humà en l’aparició de noves iniciatives empresarials i, en conseqüència, la necessitat de continuar treballant en l’estímul de la cultura emprenedora a tots els nivells.

Enhorabona per l’aeroport!

Avui toca felicitar la comarca de l’Anoia per l’adjudicació de l’aeroport de la Catalunya Central. Una infrastructura important que millorarà la competitivitat de les nostres comarques i que ens ajudarà a recuperar-nos a la sortida de la crisi.

L'aeròdrom d'Igualada-Òdena en l'actualitat

Una infrastructura, també, que reequilibra les comarques centrals de Catalunya i que posa, en aquesta ocasió a l’Anoia, un nou element de centralitat.

Un element que contribueix a crear aquesta xarxa de ciutats que són l’estructura bàsica del territori de les comarques del centre de Cayalunya.

Avui toca felicitar l’Anoia. Felicitem-nos tots perquè el nostre territori ha guanyat una infrastructura important pel seu futur!

Això (també) és Manresa

Fins aquesta tarda no he trobat el moment per a escoltar “Aiguallum, veus de la diversitat”, el CD que ha publicat el Projecte Educatiu de Ciutat de Manresa i que recull 21 cançons d’arreu del món cantades per manresanes i manresans originaris de cadascún dels països de les cançons.

Alguns dels intèrprets i promotors d'Aiguallum

Així, hi trobem cançons, i cantants, de Mordòvia, Ucraïna, Armènia, Romania, Moldàvia, Rússia, Moçambic, Gàmbia, Senegal, Marroc, Sidi Ifni, Anglaterra, EUA, Dinamarca, Itàlia, Suissa, Mèxic, Veneçuela, República Dominicana, Argentina i Xina.

I, dés dels primers acords, he quedat enganxat a la música que sortia del meu CD portàtil. Música tradicional, de tot arreu, cantada amb tota la sensibilitat que us pogueu imaginar i que ens transporta d’una punta a l’altra del món gràcies a les veus i els instruments dels nostres veïns de ciutat. Dependents de comerç, cuidadors de gent gran, professors d’idiomes, estudiants de les nostres escoles, persones de la neteja, advocats o arquitectes es transformen en cantants -potser l’autèntica vocació de molts d’ells- i en portaveus de la seva cultura que ara és, ja, la nostra, la cultura de Manresa.

el llibret d'Aiguallum

Aiguallum és una iniciativa brillant que ens mostra les noves influències de la nostra cultura, però que també ens mostra una imatge de la nova Manresa. Una Manresa diversa, que en aquest projecte, ens ensenya les cares positives de la diversitat.

El CD està acompanyat d’un llibret en el que, per cada cançó, podem trobar la seva lletra, en català i en el seu idioma original, el perfil de l’intèrpret, la seva aventura vital fins arribar a Manresa i, en molts casos, les seves aspiracions, projectes i il.lusions, en aquesta seva nova terra, Manresa i el Bages.

Aiguallum ens mostra que, sense cap dubte, els nous manresans, vinguts d’arreu, estan enriquint, i molt, la seva ciutat d’adopció. Em sembla que és de justícia donar l’enhorabona als promotors de la idea i a tots els que han contribuït a desplegar-la de manera tan reeixida. Enhorabona a tot@s!

Un govern més polític, ara toca!

El nou govern de Zapatero ha rebut crítiques de massa polític i massa poc gestor.Una crítica amb trampa provinent, òbviament, de la dreta. Amb trampa perquè dona per cert que una persona amb ideologia no pot ser bona gestora. Curiós! D’ón surt aquesta afirmació? Quina base té?

Elena Salgado, Vicepresidenta 2a

El que una persona tingui idees polítiques impedeix que tingui capacitat de gestió? És més, plantejeu-ho al revés i la conclusió és que un bon gestor no pot tenir ideologia. Quina bestiesa!

Ara em queda la segona part. I és afirmar que ara, precisament, és quan és més necessari que mai que un govern sigui molt polític. És a dir, amb molta ideologia.

És així pel moment de dificultat especial que estem atravessant. Segur que sortirem de la crisi. Però deixeu-me explicar que no és igual sortir-ne amb polítiques d’esquerra que amb polítiques de dreta o amb actuacions purament economicistes sense ideologia.

Manuel Chaves, Vicepresident 3er

Ja hem pogut sentir que les receptes de la dreta són els acomiadaments més barats (Gerardo Díaz Ferrán -CEOE- o Artur Mas -CiU-), i la “genial i novedosa” fòrmula que Artur Mas va proposar en la seva recent conferència “contra la crisi” de reduïr els impostos i augmentar la despesa pública. Dèu ser molt bon gestor, ell, perquè jo no sé ni imaginar-me com es pot gastar més tenint menys ingressos. Dèu ser per això que reclamen més gestió i menys política?

Però aquesta crisi no és una crisi més. És el moment en que es reestructura l’economia mundial i, per suposat, també la de casa nostra, la que ha de definir les bases del creixement futur.

No us sembla que, a l’hora de definir les bases sobre les que s’ha de construïr el nou

funcionament de l’economia, és important tenir en compte els conceptes d’igualtat, de solidaritat i de justícia social? Si no és ara, quan introduïrem aquests valors?

Les solucions exclusivament tècniques prioritzen la cuadratura de les xifres per

José Blanco, Ministre de Foment

damunt de les persones. Però l’administració NO és una empresa. L’administració s’ha de gestionar escrupulosament però les persones han de poder passar per devant dels resultats econòmics. Per això una solució purament tècnica no és desitjable en aquests moments.

Respecte a la dreta, ja ho hem sentit, les seves propostes apunten clarament al benefici de les empreses i dels que més tenen. Però encara no hem sentit les seves propostes per a la protecció de les famílies, de les persones o dels autònoms.

És per tot això que SÍ, cal més política ara i que, per sort, ens toca als socialistes dirigir aquest moment clau a Espanya i a Catalunya. Tant de bò tinguem l’encert i la força per a fer-ho el millor possible per a tots els ciutadans.

Euskadi

En aquestes dates post-electorals a Euskadi assistim a diversos posicionaments per part, no només dels partits bascos, sino també de moltes veus que, des de fora d’Euskadi expressen el seu suport a un o altre candidat i la seva preferència per una o altra coalició. I, entre els votants socialistes, és freqüent la postura de “Patxi, lendakari! (però sense els vots del PP!)”.

I és cert que aquesta és la posició que ens surt de dintre als socialistes. Ens violenta pensar en un pacte de govern amb els conservadors. No veiem la possibilitat de confegir una política de govern consensuada amb un partit tan allunyat dels nostres postulats en molts temes fonamentals.

Tanmateix, dés de la prudència que hem d’adoptar en el moment d’opinar aquells que no vivim al Païs Basc i que, per tant, no som capaços d’entendre clarament la situació que s’hi viu, vull expressar el meu punt de vista sobre el tema.

La reflexió i el debat sobre si és bò o no establir pactes amb forces que tenen posicionaments diferents, si és més o menys convenient, si pot ser més o  menys estable són reflexions i debats que ens plantejem des d’una situació de democràcia plenament consolidada que és la que vivim des de fa dècades.

Efectivament, a Catalunya, a la resta d’Espanya, vivim una situació de llibertat per a l’expressió i la defensa de les idees, qualsevulles que siguin (mentre no representin agressió als drets dels demés). Estem tranquils i segurs de la llibertat per a fer-ho.

Al Païs Basc la situació és radicalment diferent. Com sabeu, la meitat dels càrrecs electes pels ciutadans estan obligats a moure’s, sempre, protegits per escortes i no poden, mai, disfrutar d’un dret tan bàsic com pot ser el fer una passejada amb la seva familia a no ser que ho fassin fora del seu païs.

Per això em sembla que a Euskadi la prioritat no ha d’estar en decidir si uns acords polítics es tanquen amb un partit d’esquerra o amb un de dreta, amb un de nacionalista o un de no nacionalista, sino en conquerir per a Euskadi la llibertat de les persones com a pas previ per assolir una veritable situació de democràcia. Sense llibertat per les idees no hi ha democràcia.

I és un fet que, amb un lendakari del PNB, aquesta situació no s’ha pogut assolir durant tants anys de govern autònom basc. Ni en els temps de coalició del PNB amb els socialistes ni en la posterior etapa d’acords nacionalistes no s’ha resolt el fet que la meitat de la població ha viscut sense la llibertat de poder expressar i defensar les seves idees.

La opció “Patxi, lendakari!”, un President basc socialista, és una opció diferent, nova, que potser porti a un canvi de les percepcions dels bascos de sí mateixos. Probablement, el fet que un socialista representi i defensi el seu païs com segur que ho farà el Patxi López trencarà moltes falses imatges sobre si uns o altres estimen més o menys el seu païs. Són canvis lents, molt lents, però que no es donaran si qui segueix al devant del païs és el mateix que ho ha estat fent durants els últims anys. Per això…….

¡Ojalá, Patxi, lo consigas! ¡Ojalá seas Lendakari pero, sobre todo, ojalá seas capaz de llevar a tu país a la libertad y a la democracia!

Noves idees en temps de crisi

Aquest passat divendres la Fundació Campalans va organitzar una jornada de debat amb el matex títol d’aquest post. Només vaig prendre algunes notes, però em sembla interessant plasmar-les aquí.

La inauguració va estar al càrrec del President de la Generalitat, José Montilla, que, al llarg d’una extensa intervenció va parlar d’alguns dels temes que considera claus pel futur immediat del pais.

Ens va dir que en aquests temps de crisi no serveixen les divagacions sobre estats d’ànims, sino que serveix només l’anàlisi de la realitat i el treball amb rigor, una visió oberta, no mirar-se el melic (perquè els problemes no són només nostres) i pensar des de Catalunya amb voluntar de projectar-nos cap a l’exterior.

Al futur del catalanisme -un dels temes que s’havia de tractar al llarg de la jornada- va dedicar-hi un ampli apartat de la seva intervenció. Va dir frases com “no fer volar coloms” sobre el futur. Va dir que hi ha gent massa centrada en l’autogovern, i que mentre ens dediquem a aquesta part dels nostres problemes de pais, deixem de dedicar-nos a tots els demés. Que cal renovar el pacte social. Que el catalanisme ha d’estar en permanent redefinició, tal com hi està la població de Catalunya des de fa segles, en permanent evolució i canvi. Va plantejar el repte de la integració de la nova immigració per assegurar que Catalunya continua sent un sol poble. Per això, va dir que és necessari renovar l’imaginari cultural, que és imprescindible assegurar la participació de tots els catalans i que cal definir una identitat catalana inclusiva.

A continuació, en Joaquim Boixareu, patró fundador de FemCAT, va plantejat el Plà Indústria XXI que proposa la institució que representava. Ens va dir que la nova indústria -que inclou, a més del que hem entès tradicionalment com indústria, també les noves indústries com Mango, i també tots aquells serveis que les indústries han anat externalitzant aquestes últimes dècades però continuen al servei d’empreses industrials- genera el 53% de la ocupació a Catalunya i que, per tant, és decisiu que Catalunya continuï promovent la seva indústria. Sobre aquest mateix tema de la importància de la indústria a Catalunya ja vaig fer un post fa casi bé 2 anys que podeu llegir clicant l’enllaç.

En Josep M. Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya va citar els 3 reptes que, segons ell, té el pais: 1) l’educació, amb la necessitat de desplegar l’acord estratègic amb el màxim consens. 2) les infrastructures, amb la necessitat de dibuixar des d’ara la Catalunya de demà. I 3) l’energia, camp en el que opina que hem d’obrir el debat sobre l’energia nuclear. Respecte a la indústria, va dir que creia necessària una DG de l’automòbil, tan a la Generalitat com al Ministeri, donat que és una indústria que aporta 2M de llocs de treball. Al costat d’això, va dir que és important, per reequilibrar el territori, recolzar els petits sectors industrials posant com exemple el de la fusta de les Terres de l’Ebre.

Antón Costas, catedràtic d’economia de la UB, ens va definir que un sistema de cohesió és aquell en el que podem transferir algun risc individual. L’estat del benestar és un sistema de cohesió perquè li transferim els riscos d’atur o de salut. La familia també es un sistema de cohesió. En canvi, Europa no és un sistema de cohesió.

Ens va explicar l’origen de l’actual crisi mundial a través d’una sèrie de gràfiques històriques de les que va deduïr que, va ser al llarg dels anys 80 quan la política va dimitir de la seva obligació de definir, i defensar, el que és el bé públic.

Com a factor positiu, ens va dir que una crisi té l’efecte de crear ignorància respecte al futur -em quedaré a l’atur? podré seguir endevant?- i això és una situació favorable a potenciar la cohesió. És a dir que és un bon moment per reforçar els mecanismes de cohesió des de l’administració pública.

Per últim, va dir que és inevitable per als governs, en situació de crisi, de triar entre atur massiu o dèficit públic elevat.

Fins aquí, el meu resum, molt incomplet, de la jornada.

Agraïment al(s) pare(s)

Ha mort el nostre pare.

Quan ens deixa una persona com ell, tothom recorda una faceta o altra de la seva vida pública (l’ensenyament del francès durant més de 40 anys, la difusió de la cultura en èpoques en que Espanya era un païs tancat sobre si mateix, l’atletisme, el rugby, els escacs, el frontón o l’activitat política) i segur que molts i molts manresans ens podrieu explicar un trosset de la seva vida. No cal, per tant, que m’extengui en aquests punts. Vull parlar-vos d’ell en nom de la meva germana, del meu germà que va deixar-nos fa uns anys i en el meu propi.

Dinar familiar de Nadal 2005

De fet, us parlaré dels meus pares, ell i ella, ja que, com a fill, se’m fa difícil dissociar-los l’un de l’altre en la seva funció d’educadors, de protectors, de guies.

Ens vau donar, pare, mare, les eines per abordar la vida. A cadascú, allò que vam voler fer, sense imposicions, lliurement. A banda, però, ens vau ensenyar molts altres valors: l’esforç, la constància, l’anar pas a pas….. I també ens vau inculcar dos valors més en els que vull aturar-me una mica.

Un d’ells, probablement sense que en fossiu conscients: el respecte per tothom i per totes les maneres de pensar. El pare, amb antecedents familiars comunistes, va militar a les Jeunesses Communistes de France, i, molts anys més tard, al PSUC i a IC-V, aportant, finalment les seves simpaties a Esquerra Unida i Alternativa. La mare vé de família profundament creient (recordo els meus avis assistint a la missa dominical per la TV a causa de la discapacitat de l’àvia). Ens vau ensenyar, mitjançant la convivència de les vostres diferents conviccions, que tant vàlida era una forma d’enfocar la vida com una altra, mentre totes les postures fossin respectades.

L’altra cosa que ens vau ensenyar és a ser conscients que vivim en una societat, que és una comunitat de persones, a la que hem d’aportar-hi allò que poguem.

Tots dos, a través de l’Institut Français de Manresa i les seves múltiples activitats, vau aportar coneixement i cultura a tantes i tantes persones durant dècades. El pare, ja s’ha dit, va aportar el seu suport al Lingua Club, al Club Atlètic, als escacs i segur que me n’oblido. La mare, molt més discreta, preferia visitar malalts o ajudar famílies necessitades sense que ningú (ni tant sols nosaltres) ho sapiguessim.

Per això, aquest agraïment és als pares, en plural. Al pare, que ens deu estar mirant, ara mateix, dés d’aquí dalt, i a la mare que està aquí amb nosaltres. Només ens queda desitjar que la Francine i jo, el Xavier, la Ingrid, el Bill, el Milos i l’Otis sapiguem seguir el vostre exemple de persones bones i solidàries de la societat en què vivim.

Francine, Christian i Alain

Espanya, entre els grans

Avui ens hem llevat amb la notícia que Espanya serà a la cimera mundial que ha de definir les normes del nou ordre econòmic global. El President Zapatero ha conseguit l’objectiu de situar el païs entre els grans actors mundials.

La noticia és important per a tots. Efectivament, és cert, som  petits devant d’altres potències mundials, però imagino que a ningú li semblarà malament que en Zapatero pugui parlar al mateix nivell que un personatge com Berlusconi. Si voleu més arguments, més enllà del pès econòmic d’Espanya que ningú no discuteix, potser un pais que va ser el primer en atrevir-se a abandonar la “disciplina” americana en retirar les seves tropes de l’Irak, té una legitimitat afegida i pot ser més creïble que altres que no s’ho van plantejar fins molt més tard. Potser, també, el pais que ha mantingut uns controls més rígids sobre els seu sistema financer quan això no es portava en l’economia global, pot tenir més legitimitat en  l’expressió de les seves postures en matèria econòmica.

Però, més enllà d’aquestes consideracions, el pas, probablement, és hi

stòric i serà d’aquí a uns anys quan el podrem valorar . Espanya ha passat de ser un païs arraconat i apartat del món per el règim franquista que va patir durant tants anys a incorporar-se entre els grans països del món. I això, com sempre, entre burles i crítiques dels més conservadors, d’aquells que només saben descalificar i criticar, d’aquells que, és ben evident, no creuen en el seu pais.

Aquell païs que la dictadura franquista va aïllar durant dècades del concert internacional per tal d’evitar que les democràcies de l’entorn “contaminessin” la societat espanyola amb la seva llibertat. Aquell pais que va néixer a la democràcia al final dels setanta, amb totes les seves mancances socials i d’infrastructures, però amb una fam infinita de llibertat i democràcia. Aquell païs que Felipe González va incorporar a Europa l’any 86. Aquest païs que ha crescut i s’ha modernitzat d’una manera insospitada gràcies a l’Europa que, durant més de 20 anys, li ha estat aportant ingents recursos econòmics. I aquest païs ha canviat de forma tan insospitada que hem passat del “Europa se acaba en los Pirineos” a ser la quarta potència econòmica europea (darrera Alemanya, França i el Regne Unit) i, òbviament en la nova etapa que s’obra, a aportar diners perque altres països més pobres puguin participar i incorporar-se al “somni europeu”.

Els de sempre han criticat el President Zapatero per l’ampli desplegament que ha fet per conseguir l’objectiu de que Espanya sigui reconeguda entre el grans països del món. S’han burlat d’ell com si perseguís un impossible i, per suposat, desitjaven que no se’n sortís. Ho han fet igual que quan criticaven el President González quan es barallava pels fons europeus. Com aleshores, es van equivocar en tot: perquè Zapatero i González han conseguit els seus objectius, però, sobre tot, perquè així com els fons europeus han canviat la realitat espanyola, la incorporació d’Espanya entre els grans països del món també és una realitat imparable que canviarà, d’ara endevant, el paper d’Espanya en l’escena internacional.