Us recomano un article d’Aurelio Arteta, Catedràtic de Filosofia Moral i Política de l’Universitat del Païs Basc, publicat ahir al diari El País. Es titula “La sentencia silenciada” i, en ell, l’autor es refereix a la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans i es sorprèn de l’escassíssima repercussió que ha tingut a casa nostra.
Us en recomano la lectura perquè s’hi parla i es clarifiquen determinats

La seu del Tribunal Europeu de Drets Humans
conceptes que la nostra democràcia, i per tant, nosaltres mateixos, no tenim del tot clars. I això ens dificulta sovint l’avaluació correcta de determinades posicions polítiques.
El Tribunal Europeu en la seva sentència no solament recolza plenament la popularment denominada Llei de Partits, sino que va, fins i tot més enllà i diu que els postulats dels partits ilegalitzats no són només inconstitucionals, sino que són antidemocràtics.
I explica que, per estar legitimat per a participar en el joc democràtic, no n’hi ha prou en actuar segons procediments democràtics, sino que les idees, el programa i els objectius que es defensin també ho siguin. Això vol dir que no n’hi hauria prou amb que els partits que encara no ho han fet rebutjin la violència com a instrument polític. Això no els faria democràtics. Només els faria pacífics. A més, haurien de respectar la igualtat política i postular la llibertat dels ciutadans.
I, per tant, tampoc no és democràtic propugnar que hi ha d’haver diferències de drets entre persones a partir de diferències d’origen, d’ideologia o qualsevol altra -això era el que definia amb tota claretat el avui enterrat “Pla Ibarretxe”-, com tampoc no ho és la defensa de suposats drets col.lectius per damunt dels individuals.
Probablement, i ho dic dés de la meva nul.la formació en ciències polítiques, la democràcia espanyola va néixer amb uns condicionants que ens han fet tenir conceptes equivocats sobre el que era vàlid o no, el que era correcte o no, el que era acceptable o no, el que era democràtic o no. El fet de venir d’una llarguíssima dictadura unipersonal, la manera en que vam fer la transició -sense trencaments però amb renúncies-, l’existència de terrorismes diversos i la realitat de l’existència de diverses nacionalitats dins del mateix païs han sigut factors que han modelat la nostra democràcia amb les seves imperfeccions.
Una democràcia que el pas del temps i, en aquest cas, també el Tribunal Europeu de Drets Humans, van modificant per a perfeccionar-la. Probablement farà falta temps encara perquè siguem capaços d’anar sedimentant una cultura democràtica que no es deixi “enganyar” per qüestions que al Tribunal Europeu de Drets Humans li han semblat tan meridianament clares però que, a casa nostra, eren motiu de discussió entre partits i entre persones de les que no dubtem que són plenament demòcrates.














