En Joan Ferran publica des de fa uns dies uns interessants “aperitius congressuals” en el seu bloc. Em permetré utilitzar algunes de les seves reflexions per a desenvolupar-ne unes quantes de meves. Espero que en Joan no es molesti per això.
Joan Ferran
Val a dir, per començar que comparteixo amb ell bona part de les idees que exposa: La necessitat de canvi profund i que aquest canvi s’ha de fer des de la centralitat del partit incorporant el màxim d’idees i d’opinions. La necessitat d’un gir a l’esquerra. La necessitat d’una clarificació dels missatges perquè la gent ens entengui. La necessitat de prioritzar la generació d’il.lusió sobre l’exclusiva “gestió” dels afers públics…….
El que volia, però, era expressar pensaments al fil d’algunes de les seves propostes.
La seva frase “les merles blanques no s’improvisen” em diu que, efectivament, si parlem de relleus a la direcció, és difícil improvisar nous liders. Perquè el partit, com qualsevol organització, s’hauria d’haver preocupat d’anar generant, dia a dia, els seus “liders del futur”. El PSC, però, es troba notablement orfe de persones en qui dipositar la seva confiança en el proper congrés. Les busquem i no les veiem. I tanmateix, en una organització de vàries desenes de milers de militants com és el PSC, amb tota seguretat hi ha persones brillants, amb valors, ganes, capacitat i empenta per a transformar-se en els nous liders del partit i del pais. Però, el nostre partit -com molts altres partits de tots colors i de tots els països- és una estructura que tendeix a apartar o eliminar els liders potencials i a promoure a les primeres línies, precisament, un altre perfil de persones. Com va dir Manuel de la Rocha, de la Fundación Alternativas, en aquella primera trobada de Debat Socialista organitzada pel partit el passat 24 de Febrer, “se premia la lealtad frente al mérito y eso deriva en que no aparecen líderes”. Per tant, un partit amb una cultura interna sana hauria de treballar, també, per generar els liders del futur (actitud que és la contrària a la de designar els successors). Aquest és un punt clau a modificar, jo diria, com a pas previ perquè el partit pugui desenvolupar tots els demés canvis que necessita.
I, si parlem de canvis, en Joan Ferran diu també “Els processos de canvi al si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix”. També hi estic plenament d’acord. I crec que tenim aquí un escull important. L’actual direcció, si bé emet missatges de canvi, està -a través dels fets- actuant en sentit contrari. Em sembla obvi que la dràstica reducció de delegats al congrés recentment decidida per la direcció no va en el sentit d’incorporar més idees i punts de vista sino en el sentit contrari. Em fa l’efecte, en referència a la frase inicial d’aquest paràgraf, que el gruix del partit té plenament assumida i interioritzada la necessitat del canvi mentre que és la direcció la única que pensa que ella és imprescindible per a redreçar el rumb del partit.
Per últim, en Joan Ferran diu -i en això sembla que tothom diu el mateix- que hem de fer el debat de les idees abans de fer el de les persones. Em sembla bé com a principi, tot i que, també per fer un debat d’idees obert i lliure, és imprescindible canviar la cultura interna. Fins que no canviem la cultura del silenci, de la por a parlar, de la por a manifestar obertament ambicions legítimes, de la por a presentar-se com a candidat, difícilment podrem fer un debat ric perquè només una petita part de nosaltres s’atrevirà a fer i defensar les seves aportacions. I per tenir una prova d’aquest problema que patim només cal que us plantejeu com és que, a hores d’ara, encara no hi ha cap candidat declarat a la primera secretaria? En un moment casi idèntic, en el PSF, ja sabiem tots, abans d’obrir-se el termini de candidatures , que hi hauria vàrios candidats -Hollande, Aubry, Royal i, potser, l’alliberat Strauss Kahn-. Al PSC, 2 setmanes després de convocat el congrés -un congrés anunciat des de fa 6 mesos- no hi ha ni un@ sol@ candidat@. Us sembla una situació normal?
No sé si toca fer un debat de persones però, en tot cas, el que em sembla imprescindible és que arribem al Congrés amb 3, 4 o més candidat@s, que l@s candidat@s puguin desenvolupar una campanya de presentació amb el suport dels recursos del partit i que puguin, per exemple, visitar les agrupacions i federacions per explicar els seus punts de vista de manera prèvia al congrés. En això, la direcció del partit hi té un paper determinant. A ella li toca estimular i facilitar la presentació de candidatures i posar a la seva disposició la informació i els mitjans perquè el conjunt de la militància pugui conèixer bé @ls candidat@s i les seves propostes. Això ens permetria anar al congrés coneixent les opcions i, segur, amb un bon grapat de noves idees. Crec que, a la direcció del partit, li hem de dir que aquest és el principal servei que han de fer-li ara al partit, al nostre partit, al partit de tot@s. Tant de bò recullin aquest prec.
