El cap de setmana passat s’ha celebrat la 1a Escola d’Estiu del #Congresdesdebaix al Pinatar, una casa de colònies de Gualba (al peu del Montseny). Trobareu a la web de #congresdesdebaix les conclusions del debat que vam celebrar-hi així com un ampli reportatge fotogràfic que us donarà una bona idea de tot el que va passar a Gualba aquest cap de setmana.
El que volia expressar aquí són algunes reflexions que afloren després de viure l’experiència del #congresdesdebaix, pràcticament des del seu primer dia. Una experiència que està feta de noves coneixences, de converses amb militants de diversos llocs i també de lectures d’articles i xerrades de persones que estan seguint els moviments socials que s’estan produint arreu del món (el PSC, que esperem que segueixi sent un partit pioner entre les institucions polítiques espanyoles, no és més que una de les institucions en les que aquests moviments es donen: ribera sud de la Mediterrània, Xina, Xile, Grècia, el 15M,…..).
De la reunió de valoració de l’escola d’estiu que vam celebrar a Manlleu dimarts passat i d’altres comentaris i reflexions personals us en faig uns extractes:
- Hem comprovat que la gent ha participat a l’escola perquè busca dues coses: 1) poder debatre i fer aportacions als temes que la preocupen i 2) conèixer altra gent amb les mateixes inquietuds amb la que parlar i relacionar-se també més enllà de la política.
- Dels assistents a l’escola, tothom es va sentir còmode des del primer moment i va participar tranquil·lament en els debats al contrari que en les trobades tradicionals del PSC en el que tant difícil és de prendre la paraula perquè la formalitat, el protocol, i la “importància” de les “figures” del partit imposa massa respecte. Segur que, en aquestes condicions, apareixen diferències en la qualitat de les diferents intervencions però és útil de mantenir aquests debats des d’una posició d’igualtat entre tots els participants perquè obliguen a tothom a escoltar i a argumentar i permeten la participació real de tots els presents.
- El que estem fent és començar a reconstruir el PSC com ja està passant a altres partits socialistes europeus.
- Algú va dir que som “la veu dels que no tenen veu”, i jo hi afegiria que estem ajudant a que els que no s’atrevien a expressar-se ho comencin a fer obertament i que altres que no s’ho havien plantejat ara surtin a la llum pública signant documents amb noms i cognoms.
- Alguns militants històrics ens han dit, quan els hi explicàvem el que fèiem i el que volíem, que els hi recordem els temps de la transició per la il·lusió que, diuen, desprenem (i pel moment de transformació social que estem vivint).
- Estem comprovant que les relacions virtuals, lluny d’aïllar les persones, en realitat estimulen les relacions presencials i generen molta energia. En aquesta aventura hem conegut molts companys del partit que mai no hauríem conegut si no fos per la comunicació prèvia virtual. I, en veure’ns cara a cara, ja teníem la sensació de coneix-se’ns prèviament i sabíem qui érem.
- D’altra banda, s’han establert relacions de col·laboració i companyonia entre militants de diverses federacions que han permès la organització de l’escola d’estiu a partir de poc més que la voluntat conjunta d’un grup amb il·lusió: una bona mostra del potencial d’aquestes noves formes de relació. D’altra banda, és també un altre fenomen espontani impensable en una estructura compartimentada com el PSC actual.
(segueix)……………
