Com a conclusió, crec que #Congresdesdebaix és allò que el PSC té més a prop de les noves formes de fer política. Probablement, com deia una companya, estem començant a crear el PSC del futur. Estem experimentant les noves formes de participació i funcionament en un nou entorn d’horitzontalitat que és el camp de joc d’ara endavant (horitzontalitat significa que la veu de qualsevol militant es pot sentir tant, o més, que la del màxim dirigent del partit si aquest militant té el reconeixement suficient a Internet (en forma de projecció a les xarxes -twitter, facebook, bloc-)).
El PSC està en camí d’adaptar-se a aquest nou camp de joc. Un camp de joc que obliga a generar noves regles, noves jerarquies, noves relacions de poder (gràcies, Joan Subirats, per expressar-ho tan clarament). El PSC necessita molts canvis i el proper congrés hauria de ser una fita important en aquesta transformació. Ha de ser una fita important però, probablement, serà, només, l’inici d’aquests canvis. Tenim temes molt importants per repensar i re definir: l’economia, l’estat del benestar, la relació respecte al PSOE o la posició sobre l’ immigració són alguns dels més importants. Però només els podrem abordar si som capaços de canviar, prèviament, la nostra cultura de partit.
Quan, fa uns dies, dues persones rellevants i de prestigi del partit van semblar voler resoldre, ells sols, una qüestió tan fonamental pel PSC com la relació amb el PSOE van demostrar que encara no s’ha entès que els posicionaments del partit ja no tenen una base ferma i sòlida si no han sigut debatuts i aprovats pel conjunt del partit. Dues persones, siguin les que siguin, poden acordar una posició comú. Però això ja no és més que la seva posició particular. Només podrà passar a ser la posició del partit en el moment en que el conjunt dels militants i simpatitzants -idealment, també els votants- hagin participat activament en un debat obert, ampli, argumentat i haguem arribat finalment, com a partit a un consens de tots. En aquell moment, aquell posicionament serà fort perquè serà defensat per tothom: els que hi coincideixen plenament i els que hi coincideixen només parcialment, perquè tots hi hauran dit la seva.
En la nova situació, ja no hi ha bàndols -nacionalistes o no, més de centre o d’esquerra-, hi ha les postures individuals de cada persona en cadascun dels temes que volguéssim plantejar. I, en front de la simplicitat de la gestió de 2, 3 o 4 línies o corrents interns del partit, ens toca aprendre a gestionar una diversitat molt més complexa per a transformar-la, tema a tema, en posicionaments compartits.
Aquest és l’objectiu que el PSC té davant seu. Segur que, entre tots, serem capaços d’assolir aquesta fita. Tanmateix, el temps és escàs i juga en contra nostra: ens convé avançar ràpidament en allò que en Joan Subirats descriu com “no centrar la nostra activitat en l’accés al poder ni en la selecció de les elits” sinó en “liderar el moviment de renovació de la política”. Fem-ho.
