Vidal, Pedret i la desconnexió de Catalunya

Després del debat sobre la “Viabilitat Jurídica de la Desconnexió” que va organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya a Manresa el passat divendres, 18 de novembre, m’ha quedat clar que els marcs jurídics espanyol, europeu i internacional estàn clarament en contra de la possibilitat que Catalunya s’independitzi (o s’autodetermini) unilateralment.

No soc jurista i, sempre que sento alguna afirmació de caire jurídic sobre el tema, a favor o en contra, em quedo amb el dubte sobre la seva fiabilitat i, sobre tot, sobre la parcialitat de qui l’emet. Per això era especialment interessant el debat que va organitzar l’ANC a Manresa en que oposarien els seus arguments el jutge Santi Vidal, senador d’ERC, i Ferran Pedret, diputat socialista al Parlament català.

No us traslladaré arguments jurídics per explicar la meva percepció -ja us he dit que no soc jurista- però sí vaig veure, imagino que, com tots els presents, els arguments que un i altre van esgrimir durant el debat.

Va començar el primer torn en Santi Vidal. Tot seguit, va fer el seu torn en Ferran Pedret compartint alguns dels arguments del primer i rebatint-ne uns altres. El primer senyal de debilitat de la posició a favor de l’autodeterminació unilateral va venir quan la resposta de Vidal a Pedret va ser que “no es pot anar contra la voluntat d’un poble”.  Una afirmació que va recullir aplaudiments de la sala però que, com a argument jurídic, em va semblar bastant feble (i més, considerant de qui venia, el redactor de l’esborrany de la hipotètica constitució catalana).

Després, en successius torns de paraula, es va repetir aproximadament el mateix guió. Val a dir que la moderació de l’acte va ser exquisidament neutral, dirigida també per un jurista expert (perdoneu-me per no recordar el seu nom). Això, sense dubte, va facilitar l’exercici de comparació per a tots aquells que no erem professionals del dret. El guió es va repetir diverses vegades. Vidal argumentava, Pedret contraargumentava i Vidal desviava el tema amb proclames del tipus “és que ja portem segles esperant!” sense respondre als arguments de’n Pedret.

Em van quedar clares tres coses:

  1. Els independentistes tenen molt difícil assolir els seus objectius de manera unilateral perquè això aniria contra les lleis i els usos internacionals. I, sense un ampli recolzament internacional, la independència no és possible.
  2. L’independentisme és un sentiment que les persones tenen o no tenim. És una aspiració emocional que, sense dubte, és legítima però això no és un argument suficient per a fer-la realitat.
  3. Com que no és una aspiració racional sino emocional, el format de debat no els afavoreix gens i fa evident la feblesa dels seus arguments. L’independentisme busca arguments que li permetin defensar la raó del seu sentiment. Però la raó no recolza aquest seu sentiment. Per això estan molt còmodes en el format de proclama sense rèplica que atorga una conferència o un meeting o també una entrevista amb un entrevistador complaent. Però en un debat devant d’un oponent qualificat perden irremissiblement la contesa. Segur que recordeu aquell debat entre Borrell i Junqueras sobre economia en que el nostre Conseller d’Economia va quedar completament anorreat per les raons de’n Borrell.

Com apunt final, l’Agència Catalana de Notícies va explicar l’acte com una presentació del jutge Santi Vidal i ni tan sols menciona la presència de’n Ferran Pedret. Sense comentaris!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: